Dos mariners es barallaven al port i creaven una gran expectació al seu voltant.

És una baralla? Les dones ploren!

Però els espectadors no s’haurien d’espantar: la posició de les mans alçades i la col·locació dels peus podrien correspondre a la plantada, la posició bàsica d’inici en el joc maonès. Es tracta d’un tipus de combat que van introduir els anglesos o els francesos al port de Maó durant el segle XVIII. Semblant a la savate francesa, aquest conjunt de tècniques inclou cops, coces i travetes, i es regeix per un reglament. Una tradició que es continua practicant a Maó.

Un senyor es troba molt distès, fumant tabac de pota (Nicotiana rustica) amb pipa de vímet, tot controlant les mesures del blat. El vaixell ha de carregar el gra per transportar-lo a Barcelona, quin negoci!

És un burgès, per suposat, i com li agrada anar a la moda! Amb calçons llargs, jaqueta curta i camisa amb guardapit i mocador, un precedent de la corbata. Però no només la roba revela la classe social del personatge: du un capell de trona i una espasa! Amb aquesta arma vol demostrar la seva posició social, com ho fan els seus coneguts que també tenen magatzems al port.

Un fillet que pesca, però ho fa per necessitat o és un entreteniment? Els infants que feien feina des de petits eren menestrals, pagesos o pescadors. De vegades també cercaven maneres per ajudar a subsistir la família, i el peix de roca que es pescava al port era ben gustós. I si, a més, algú els donava feines als magatzems, guanyaven uns dinerets. Quan pujaven del port jugaven al carrer —perquè, de jocs, n’hi havia molts, com els mèrvils o la xaranga, i si no se’ls inventaven entre tots! Tanmateix tenia temps de sobres perquè no estava obligat a anar a l’escola. Això era cosa de senyors.

El frare franciscà, d’una família menestral, ho ha deixat tot per servir la ciutat de Maó i fer el vot de pobresa: el seu hàbit i les avarques humils, com les dels pagesos, ho demostren. Porta a la cintura el cordó franciscà, els cinc nusos signifiquen els estigmes de Jesucrist causats per la crucifixió.

Però sembla preocupat: les notícies de la Península no eren bones i era possible que el seu convent, el de Sant Francesc, al penya-segat de dalt el port, pogués ser desamortitzat, i els frares, expulsats. Els carmelites també estaven intranquils, perquè ja hi havia gent de Maó que els havia amenaçat d’endur-se tots els mobles i ornaments del convent del Carme.

A la fi havia tocat terra. El vaixell amb bandera espanyola atracava, l’alcaid del Llatzeret va dir que no hi havia cap malaltia contagiosa a bord.

I quines ganes de menjar fruita fresca després de tants de dies embarcat. Hi ha molts militars i mariners uniformats i normalment tots es coneixen entre ells. Però aquell dia, tret dels espanyols, només reconeixia algun militar de l’exèrcit francès, pel bicorn.

El sergent d’infanteria tenia ganes d’arribar al port de Maó, hi havia molt d’ambient i... aiguardent. A ell li agradava lluir l’uniforme d’estiu amb els galons, i el duia impecable: calçons blancs i casaca blava. Les sabates ben polides, les hi van llustrar just baixar del vaixell. El més incòmode era el xacó agafat davall la barbeta, però la seva flama i el pompó el feien visible des de l’altra banda del port i se’n sentia orgullós.

Quin disgust que es baralli l’estimat mariner! Ella, que s’havia arreglat amb el seu millor vestit, aquell que estava tan a la moda, per anar a fer una volta amb les amigues. Li agradava molt aquest vestit perquè era d’estil francès i li cenyia el cos, i duia escot, però era decent. I les mànigues bufades tan en boga! S’havia posat les calces blanques, les noves, i les sabates de taló. El pentinat li havia fet la seva germana: es duia el cabell recollit en un monyo, i no podia faltar el mocador de seda que li havia regalat la mare.